INFO

.EL DIA 23 DE DESEMBRE, ESMORZAR DE NADAL A MAS DEL TRONC.

dissabte, 13 de febrer de 2016

SANT GUIM 13/02



Temps canviant, això és el que ha donat de sí la sortida d’avui a Sant Guim. Només començar ens hem trobat l’arc de Sant Martí, amb el que ens hem fet una foto ja que no hi ha moltes ocasions per fer-ho (sense photoshop). Després amb el plugim ens hem remullat una mica. A Copons el Jordi (avui si) ens he ensenyat un saltant d’aigua que no coneixíem. Més endavant i comença’n les pujades el temps a anat a pitjor, fins al extrem que abans d’arribar a Sant Guim ja feia un vent que si haguéssim portat un ala delta ens hagués fotut a Barcelona de pet. Amb el vent de cara, amb la boira que ens esperava prop de Sant Guim i la incertesa de si trobaríem a la mestressa del Bar de bon humor, hi ha hagut algun membre que fins i tot ha passat de llarg i s’ha arribat a la Panadella, tot dient que allà es menja millor, sense la companyia de la colla, però es veu que es menja millor. La tornada l’hem fet tota amb sol, quin temps !!!!!!

diumenge, 7 de febrer de 2016

STA COLOMA QUERALT 06/02



Com uns pollets.
Per fi ens hem mullat! I ben mullats, que la pluja no va ser res de l’altre món, però xim-xim ens va anar deixant ben xops i ben enfangats.
El camí cap a Santa Coloma va ser molt distret. Entre crits de desacord (cap novetat) i pujades i baixades, ens va arribar de sobte (feia temps que no se’n parlava) l’eterna discussió sobre si “boira ploranera”, si “boira pixanera” (que ordinari!) o si pluja ras i curt. No ens vàrem posar d’acord. Fos el que fos, la qüestió és que ho va notar va ser la primera capa de terra, que es va convertir en fang d’aquest que es desclava i se’n va contenta cap a les rodes. Allà fa giragonses i amistat amb el pont de la forquilla i del basculant i es queda per no marxar. Divertit tot plegat, ja ho sabem.
A Cal Ton ens vàrem refer amb un pa que, val a dir-ho, senyalar-ho i enaltir-ho, estava d’allò més bo. Pa amb oli i sucre, pa amb vi i sucre, pa amb Nutella, pa amb ketchup, pa amb pa, pa amb senglar... de tot vàrem menjar. Allò millor: la companyia que vàrem trobar; viatger solitari aquell dia, el gran Joan Balcells ens va obsequiar amb el seu riure i el seu somriure. Fins i tot, com que vàrem decidir tornar trepitjant molta carretera (en Joan Ramis no hi era i vàrem aprofitar) vem tornar tots juntets. Bé, juntets juntets no, que ja sabem que la carretera estira molt el “pelotón”.